La política serveix per canviar les coses? Qui ens escolta? Com ens fem sentir? La democràcia s’hereta o es construeix?
Quatre preguntes que ens han convidat a aturar-nos, mirar la realitat amb uns altres ulls i descobrir que tenim més poder del que sovint ens pensem: el poder de participar, de fer-nos sentir, d’organitzar-nos i de transformar les coses.
De la mà de Jaume López, hem compartit una reflexió sobre la política, la democràcia i la nostra responsabilitat com a ciutadans. Una trobada que ens ha obert finestres, ens ha fet pensar i ens ha encomanat il·lusió. Hem descobert que la política no és només cosa dels partits, dels governs o de les institucions. Tot és política, perquè tot allò que afecta la manera com vivim junts té una dimensió política.
Sovint anomenem polítics les persones que ocupen càrrecs electes o que ens representen a les institucions. Però, en realitat, polítics ho som tots i totes. També ho som quan participem en una associació, quan defensem un dret, com comprem i què comprem, quan ens impliquem en el nostre barri, quan denunciem una injustícia o quan decidim no quedar-nos indiferents davant el que passa al nostre voltant.
La política comença molt abans d’arribar a les urnes: comença en la nostra manera de mirar el món i de relacionar-nos amb els altres.
La política serveix per canviar les coses?
Sí, quan deixem de sentir-nos simples espectadors i ens reconeixem com a protagonistes. La política travessa la nostra vida quotidiana: l’habitatge, la sanitat, l’educació, la feina, les pensions i les oportunitats de cadascú. Però també té a veure amb una pregunta fonamental: quin món volem construir i què estem disposats a fer per aconseguir-lo?
En aquest sentit, les eleccions no haurien de ser només un tràmit o una obligació. Poden ser també un moment d’esperança, una oportunitat per expressar què volem per al futur i, sobretot, un moment de reconeixement de totes les lluites passades que han fet possibles els drets i les llibertats que avui tenim. Darrere de cada dret conquerit hi ha persones que s’han organitzat, que han lluitat i que no s’han resignat. Per tant hauria de ser una festa i anar amb un somriure a exercir el nostre dret.
Aquí apareix una paraula important: empoderament. No es tracta només de donar veu a les persones, sinó d’ajudar-les a descobrir que ja tenen veu, capacitat, criteri i força per intervenir en la realitat.
Empoderar és passar de la resignació a la consciència, de la queixa a la participació, de sentir-nos impotents a descobrir que podem fer camí plegats.
Qui ens escolta?
No totes les persones tenen les mateixes oportunitats de ser escoltades. Hi ha veus que tenen molts altaveus i d’altres que gairebé no arriben enlloc. Jaume ens ha convidat a mirar més enllà de les responsabilitats individuals i a reconèixer les estructures socials, econòmiques i laborals que generen desigualtats.
No n’hi ha prou amb dir que tothom pot arribar on vulgui si no tothom parteix de les mateixes oportunitats. Tampoc n’hi ha prou amb ajudar les persones que pateixen les conseqüències de la desigualtat: cal preguntar-nos per les causes que la provoquen.
Per això, l’empoderament no pot ser una invitació a espavilar-se individualment, com si cadascú hagués de resoldre tot sol la seva vida. És, sobretot, descobrir que la nostra força creix quan ens reconeixem, ens acompanyem i ens organitzem amb altres persones.
Com ens fem sentir?
La indignació pot ser un primer pas, però no pot ser el punt final. Ens fem sentir participant, associant-nos, dialogant, reivindicant drets i construint alternatives.
Però hi ha un obstacle que ens pot paralitzar: la desconfiança. La desconfiança envers les institucions, envers les persones que ens representen i envers la possibilitat mateixa que les coses puguin canviar. Quan pensem que tothom és igual, que res no serveix de res o que el futur serà necessàriament pitjor, ens desempodera, ens aïlla i ens treu les ganes de participar.
També hi contribueix la manera com rebem la informació. Sovint els mitjans de comunicació donen molt protagonisme a les males notícies, als casos de corrupció, als conflictes i a les coses que s’han fet malament, mentre que les bones pràctiques, les experiències positives i les iniciatives que transformen la realitat reben molta menys atenció. Sense deixar de denunciar allò que no funciona, necessitem també conèixer allò que sí que funciona. La desesperança no pot ser l’únic relat sobre la nostra societat.
Recuperar la confiança no significa ser ingenus ni deixar d’exigir responsabilitats. Significa mantenir oberta la possibilitat de canvi, reconèixer les experiències que ens demostren que és possible fer les coses d’una altra manera i no renunciar a la nostra capacitat d’incidir.
També vam posar sobre la taula una idea important: cal lluitar per canviar les normes del joc, per transformar les estructures i el sistema quan generen desigualtat o injustícia. Però, mentrestant, també hem de saber aprofitar al màxim les eines, els drets i les possibilitats que ja tenim. No podem esperar que tot canviï per començar a actuar. Cal transformar les regles i, alhora, jugar la partida amb les eines disponibles.
Les entitats socials tenim aquí una responsabilitat important: no només acompanyar les persones vulnerables, sinó fer visibles les injustícies, aprofitar els espais de participació que existeixen i interpel·lar les institucions.
El gran repte: construir comunitat davant l’imperialisme del meu jo individual
Potser el gran repte del nostre temps és construir comunitat davant l’imperialisme del meu jo individual.
Vivim en una societat que sovint ens empeny a posar el jo al centre: el meu benestar, els meus interessos, el meu temps, les meves necessitats, el meu èxit. Una cultura que ens pot fer creure que la llibertat consisteix a no necessitar ningú i que cadascú ha de procurar-se el seu propi benestar.
Però som realment lliures si vivim d’esquena als altres? Podem construir una societat justa des de l’individualisme? Què passa amb allò que ens és comú?
Construir comunitat vol dir recuperar el nosaltres. Vol dir entendre que la vida de l’altre també m’afecta, que la vulnerabilitat no és un problema aliè i que el benestar individual no es pot separar del benestar col·lectiu. Vol dir crear vincles, generar espais de trobada, escoltar qui pensa diferent i fer possible que tothom pugui aportar alguna cosa.
No es tracta de perdre la pròpia identitat, sinó de descobrir que ens realitzem més plenament quan formem part d’un projecte compartit. El nosaltres no anul·la el jo: l’eixampla.
La solidaritat no és només donar una mà a qui ho necessita. És també construir unes condicions de vida en què ningú no hagi de quedar enrere. És passar de l’assistència a la participació, de l’ajuda a l’organització, de la suma d’individus a una comunitat amb capacitat de transformar la realitat.
La democràcia s’hereta o es construeix?
La democràcia és una conquesta que hem rebut de les generacions anteriors, però no és un patrimoni garantit per sempre. Cal cuidar-la, defensar-la i reconstruir-la cada dia. Necessita ciutadans actius, capaces de pensar críticament, respectar la discrepància i comprometre’s amb el bé comú.
La democràcia no es construeix només a les urnes. També es construeix als barris, a les associacions, a les entitats, a les famílies i a tots aquells espais on aprenem a conviure, a decidir i a responsabilitzar-nos els uns dels altres.
I aquí apareix un repte especialment important: incorporar les noves generacions a aquesta construcció. No podem donar per fet que els joves se sentiran interpel·lats per la política si no els oferim espais reals per participar, opinar, qüestionar i decidir. La democràcia també s’aprèn practicant-la, compartint responsabilitats i descobrint que la pròpia veu pot tenir incidència.
Potser aquesta és una de les grans finestres que ens ha obert Jaume: entendre que empoderar-nos no és fer-nos més forts individualment per competir millor, sinó descobrir la força que tenim quan som comunitat.
Una trobada que obre camins
La participació de les persones assistents va ser molt significativa. Les participants es van implicar activament, van compartir opinions, van plantejar preguntes i van posar sobre la taula inquietuds que demostren que la política i la democràcia són temes que ens interessen i ens interpel·len.
La conversa no es va quedar en una reflexió teòrica. Va fer aflorar ganes de continuar parlant, de seguir treballant juntes i de trobar maneres concretes de participar i fer sentir la nostra veu.
També va quedar clara la voluntat de donar continuïtat a aquest treball des d’una perspectiva intergeneracional, convidant especialment les persones joves a implicar-se en la vida política i comunitària. Perquè una democràcia viva necessita totes les generacions, necessita escolta mútua i necessita espais on les diferents veus es puguin trobar.
Gràcies Jaume, per obrir-nos finestres, per fer-nos pensar, per qüestionar algunes de les nostres comoditats i, sobretot, per encomanar-nos il·lusió. Per recordar-nos que les coses poden canviar i que no estem condemnats a ser espectadors. Tenim veu, tenim capacitat i tenim la possibilitat de construir alternatives.
Marxem amb preguntes, però també amb una convicció renovada: necessitem menys jo aïllat i més nosaltres; menys desconfiança i més esperança; menys indiferència i més compromís; menys espectadors i més protagonistes. menys ràbia i més somriures.
Perquè la política també és això: recuperar el sentit de pertinença, posar la dignitat humana al centre i construir comunitat.
Escoltar. Empoderar-nos. Participar. Construir comunitat. Transformar.
No esperem que canviïn les coses. Fem possible el canvi. Perquè la democràcia es construeix amb tu, però mai no es construeix tot sol.
