Hi ha dies que no s’expliquen només amb paraules, perquè el que s’hi viu queda gravat en aquell espai profund del cor on habiten els records més bells. La peregrinació d’ahir a Montserrat, per cloure aquest curs parroquial i posar-lo a les mans de la Mare de Déu, va ser un d’aquests dies de gràcia.
La muntanya santa ens va rebre amb la seva bellesa serena, com una abraçada antiga i fidel. En entrar a la Basílica, el silenci es va convertir en pregària. Els cants dels monjos, l’alè profund de l’orgue i la fragància de l’encens ens van ajudar a aixecar la mirada i a descobrir que, enmig de les presses de la vida, Déu continua parlant a cau d’orella.
Davant la Moreneta, cadascú va dipositar el seu petit tresor: una acció de gràcies, una súplica, un nom estimat, una esperança, una ferida o un somni. El gest de besar la mà de la Mare i d’encendre una espelma es va transformar en una pregària silenciosa, feta de llum i de confiança. Allà, als seus peus, vam entendre que no caminem mai sols.
Però la jornada encara ens reservava un regal més. Quan el dia començava a declinar, el cel i les agulles de Montserrat es van vestir d’or, de foc i de tendresa. La posta de sol, lenta i radiant, semblava acomiadar el curs amb una carícia de Déu sobre la muntanya. En aquell instant de calma compartida, mentre la llum s’anava fonent a l’horitzó, vam sentir la joia senzilla d’estar junts, de formar comunitat, de compartir el camí i la fe.
I quan el capvespre es va convertir en nit, vam descobrir que, més enllà de les estrelles que començaven a il·luminar el cel, hi havia un altre mantell que ens cobria: el mantell estelat de la protecció de Maria. Sota la seva mirada de Mare, vam confiar-li la nostra parròquia, les nostres famílies, els infants, els joves, la gent gran, els qui pateixen i tots aquells que portem al cor. Ens vam sentir acollits, protegits i enviats a continuar fent camí amb esperança.
Hem tornat de Montserrat amb l’ànima serena i el cor ple de gratitud. Perquè hi ha moments que esdevenen pregària, silencis que es converteixen en paraules i postes de sol que, sense fer soroll, ens recorden que la llum de Déu mai no s’apaga i
que la Mare continua estenent sobre tots nosaltres el seu mantell d’amor.
