En la darrera formació vam explorar un tema tan essencial com exigent: l’amor incondicional. Lluny d’una idea abstracta o idealitzada, el vam entendre com una pràctica concreta, que es manifesta en les accions quotidianes i, sobretot, en aquells moments en què l’altre no resulta fàcil d’estimar.
L’amor incondicional no implica justificar qualsevol conducta ni renunciar al criteri propi. Significa, més aviat, mantenir una actitud de respecte, dignitat i obertura cap a l’altre, fins i tot quan ens confronta o ens incomoda. És una manera de mirar que no redueix la persona als seus errors.
La influència de la biologia en la nostra manera d’estimar
La formació també va posar el focus en la neurociència, ajudant-nos a entendre com el cervell influeix en la nostra manera de percebre i reaccionar. La biologia no determina completament la nostra ètica, però sí que la condiciona.
El cervell funciona sovint a través de mecanismes automàtics que busquen eficiència i supervivència. Entre aquests mecanismes hi trobem els sesgos cognitius, que són dreceres mentals per prendre decisions ràpides. Tot i que són útils, no sempre condueixen a decisions justes o equilibrades.
Un exemple és el sesgo de confirmació, que ens porta a buscar informació que reforci allò que ja pensem. Això pot limitar la nostra capacitat d’escoltar realment l’altre.
També vam veure l’efecte halo, pel qual tendim a ser més indulgents amb aquelles persones que percebem positivament, mentre que som més crítics amb aquelles que no ens generen aquesta percepció.
Finalment, el cervell opera sovint des de la lògica de “nosaltres i els altres”, una classificació automàtica que té arrels evolutives. Tot i això, vam reflexionar sobre la possibilitat de revisar aquest judici i ampliar-lo conscientment, donant espai a qui inicialment percebem com a diferent.
Resiliència i voluntat: el camí cap a l’amor conscient
Entendre aquests mecanismes no és una excusa per justificar reaccions impulsives, sinó una eina per gestionar-les millor. Aquí és on entra en joc la resiliència, entesa com la capacitat de sostenir una actitud oberta i respectuosa fins i tot en situacions difícils.
El cervell ens protegeix, però la voluntat ens permet escollir. Escollir no reaccionar automàticament, escollir donar una segona oportunitat, escollir mirar l’altre amb més profunditat.
Aquest camí requereix pràctica, consciència i compromís.
Dinàmica final: acollida incondicional de l’altre
Per tancar la formació, vam proposar una dinàmica vivencial en parelles per integrar els conceptes treballats des del cos i l’experiència directa.
En una primera fase, una persona realitzava un amassament suau (massatge) en un costat del cos de la seva parella, ja fos el dret o l’esquerre. La persona que rebia l’experiència es centrava a observar com es trobava: sensacions físiques, emocions, comoditat o incomoditat, sense jutjar-les.
A continuació, es feia l’amassament a l’altre costat del cos, posant atenció a si es produïa algun canvi en la percepció o en l’estat intern.
Després, es canviaven els rols: qui havia donat passava a rebre, i viceversa. En tot moment, es convidava a escoltar des d’una actitud oberta, sense expectativa ni interpretació.
En una segona part, les parelles compartien l’experiència viscuda: què havien sentit, què els havia sorprès, quines dificultats o facilitats havien aparegut tant en el donar com en el rebre.
Finalment, es tancava la dinàmica amb un moment col·lectiu en què cada persona expressava una sola paraula que resumís el que havia significat viure aquella experiència.
Aquesta pràctica va permetre connectar amb una idea essencial: acollir l’altre de manera incondicional no és només un concepte, sinó una experiència que es construeix des de la presència, l’escolta i la consciència.
