Gizakia – Proyecto Hombre Bizkaia celebra quatre dècades de trajectòria amb unes jornades a la Universitat de Deusto per repensar el futur de la prevenció, l’abordatge de les addiccions i la inclusió social.
«Necessito ajuda». Potser aquestes dues paraules resumeixen bona part del que hi ha darrere de les addiccions i de tantes situacions de vulnerabilitat. Dues paraules que demanen alguna cosa més que una resposta professional: demanen una mirada, una mà estesa, algú que escolti i que estigui disposat a caminar al nostre costat.
Els dies 5 i 6 de novembre, la Universitat de Deusto ha acollit les jornades tècniques «Construyendo Caminos. Lo que viene después de 40 años», en el marc del 40è aniversari de Gizakia – Proyecto Hombre Bizkaia.
Han estat dues jornades intenses de reflexió, aprenentatge i intercanvi d’experiències sobre els reptes de les addiccions, la prevenció i la inclusió. Però, sobretot, han estat una invitació a repensar la manera com ens apropem a les persones i com construïm respostes col·lectives.
Quatre paraules poden ajudar a sintetitzar el que m’emporto d’aquesta trobada: coordinació, vincles, esperança i acompanyament amb la persona.
1. Coordinació: no n’hi ha prou amb treure les persones del riu
Hi ha un relat que expressa molt bé el repte que tenim al davant.
Imaginem dues persones caminant al costat d’un riu. De sobte, veuen algú que s’ofega. Una d’elles es llença a l’aigua i aconsegueix treure’l. Mentre l’atén, una altra persona continua caminant riu amunt. El primer li pregunta: «On vas? No veus que necessitem ajuda per salvar aquesta persona?». I l’altre respon: «Vaig a veure per què cauen les persones al riu i què podem fer perquè no hi caiguin més».
Aquest relat ens recorda que necessitem les dues mirades: la de qui rescata, acull i acompanya les persones que ja estan patint, i la de qui treballa per prevenir, identificar les causes i transformar les condicions que provoquen aquestes situacions.
En l’àmbit de les addiccions, no podem limitar-nos a intervenir quan el problema ja s’ha manifestat. Necessitem prevenció, detecció precoç, tractament, recuperació i inclusió social.
I això exigeix coordinació. Entre professionals, serveis socials, salut, educació, famílies, entitats i administracions. Cal superar les intervencions fragmentades i construir itineraris compartits, perquè les persones no hagin d’anar d’una porta a una altra explicant una vegada i una altra la seva història.
No es tracta només de rescatar persones del riu, sinó també de caminar riu amunt per evitar que hi caiguin.
2. Vincles: la prevenció comença molt abans de l’addicció
Les reflexions sobre prevenció han posat especialment l’accent en la infància i la joventut, la salut mental, la vulnerabilitat emocional, els comportaments de risc i les diferents formes de dependència.
Prevenir no és només informar dels perills del consum. És crear entorns protectors, generar confiança, oferir espais de trobada i construir relacions significatives.
La família, l’escola, el grup d’iguals i la comunitat són espais fonamentals de protecció. Quan una persona troba vincles on pot ser ella mateixa, expressar les seves pors i sentir-se reconeguda, augmenten les seves possibilitats de desenvolupar recursos per afrontar les dificultats.
La prevenció és, per tant, una responsabilitat compartida. Necessitem una cultura de la cura, de l’escolta i de la proximitat.
Abans de preguntar-nos què consumeix una persona, potser ens hauríem de preguntar quins vincles té, què li falta, què li fa mal i on pot trobar un lloc on sentir-se acollida.
3. Esperança: no reduir ningú a la seva addicció
Darrere de cada addicció hi ha una persona amb una història que no es pot resumir en un diagnòstic, un comportament o una situació de vulnerabilitat.
Les jornades han convidat a mirar més enllà del problema i reconèixer les capacitats, els recursos i les possibilitats de transformació de cada persona.
L’esperança no és pensar que tot serà fàcil. És confiar que el canvi és possible, respectar els ritmes, sostenir les dificultats i continuar caminant fins i tot quan hi ha recaigudes o retrocessos.
Aquesta mirada ens demana també revisar els nostres sistemes d’atenció. No podem pretendre que totes les persones encaixin en els mateixos itineraris. Calen respostes flexibles, personalitzades i capaces d’adaptar-se a les diferents circumstàncies.
4. Acompanyar AMB la persona: del protagonisme professional al protagonisme compartit
Una de les idees que considero més importants és anar més enllà d’una atenció centrada en la persona per avançar cap a una atenció feta amb la persona.
Pot semblar un matís, però és un canvi profund de mirada.
No n’hi ha prou que els professionals dissenyin serveis pensant en les necessitats de les persones. Cal comptar amb elles, escoltar la seva veu, reconèixer les seves decisions i incorporar-les activament en la construcció del seu propi itinerari.
La persona no és un objecte d’intervenció, sinó una protagonista del procés. No es tracta de decidir per ella, sinó de crear les condicions perquè pugui decidir, recuperar autonomia i reconstruir el seu projecte vital.
Acompanyar és caminar al costat, no ocupar el lloc de l’altre. És oferir presència, eines i oportunitats, sense imposar el ritme ni el destí.
5. Avaluar per aprendre, transformar i millorar
Un altre aspecte fonamental que m’emporto és la importància de l’avaluació.
No n’hi ha prou amb fer moltes activitats, disposar de recursos o acumular intervencions. Ens cal saber si allò que fem transforma realment la vida de les persones.
Avaluar significa preguntar-nos què funciona, què no funciona, què podem millorar i quin impacte tenen les nostres accions. Significa combinar l’evidència científica amb l’experiència professional i, especialment, amb la veu de les persones que acompanyem.
Cal avaluar els processos, els resultats i també la qualitat dels vincles que construïm. Revisar els itineraris, detectar barreres, corregir errors i adaptar les respostes.
L’avaluació no hauria de ser només un requisit tècnic o administratiu, sinó una actitud permanent d’humilitat i aprenentatge.
Avaluar és preguntar-nos si estem ajudant realment les persones a viure millor i si som capaços de canviar allò que no funciona.
6. De les tres dimensions a una mirada integral: incorporar l’espiritualitat
En les reflexions sobre els models d’acompanyament també apareix una dimensió que considero especialment important: l’espiritualitat.
Tradicionalment, molts models d’intervenció han treballat des d’una mirada biopsicosocial: la dimensió biològica, la psicològica i la social. Tres dimensions imprescindibles per comprendre la complexitat de les persones.
Però, potser, necessitem fer un pas més: passar del triangle al quadrat, incorporant-hi la dimensió espiritual.
No parlem necessàriament de religió, sinó de la capacitat humana de trobar sentit a la vida, de descobrir motius per continuar, de recuperar l’esperança, de sentir-se part d’alguna cosa i de reconstruir el propi projecte vital.
Les addiccions poden afectar profundament el sentit de la pròpia existència, les relacions, la identitat i l’esperança. Per això, la recuperació no pot limitar-se a deixar un consum o modificar un comportament. També pot necessitar recuperar el sentit, reconciliar-se amb la pròpia història, reconstruir vincles i tornar a trobar motius per viure.
Incorporar l’espiritualitat significa reconèixer aquesta dimensió de la persona i obrir espais de silenci, interioritat, confiança, transcendència i sentit.
Potser no n’hi ha prou amb ajudar algú a sortir del pou. També cal ajudar-lo a descobrir que la vida continua tenint sentit i que hi ha motius per tornar a caminar.
Gràcies per aquests quaranta anys de camí
Vull acabar amb un agraïment sincer a Gizakia – Proyecto Hombre Bizkaia per aquests quaranta anys de trajectòria, compromís i servei. Gràcies per la feina de tantes persones, professionals, voluntaris, famílies i equips que han fet possible que moltes persones hagin trobat una oportunitat per reconstruir la seva vida.
Gràcies també per aquestes jornades, per la generositat de compartir experiències, per les preguntes que ens han fet pensar i per recordar-nos que sempre podem aprendre, revisar i millorar.
Marxo amb la sensació que construir camins és molt més que dissenyar models d’intervenció. És una manera d’entendre la vida i les relacions humanes.
Coordinació per no deixar ningú sol. Vincles per prevenir i sostenir. Esperança per no donar ningú per perdut. Acompanyament amb la persona per reconèixer-la com a protagonista. Avaluació per continuar aprenent. I espiritualitat per no perdre mai el sentit del camí.
Potser, al capdavall, tot comença amb dues paraules: «Necessito ajuda».
I la nostra resposta, com a persones i com a comunitat, hauria de ser: «No caminaràs sol. Fem aquest camí junts».
