La Tribuna Joan Carrera reflexiona sobre els reptes d’una Església que escolta, discerneix i camina amb tothom
La trobada de la Tribuna Joan Carrera, amb la participació del cardenal Cobo, ha estat una invitació a aprofundir en la sinodalitat com una manera de ser Església: una comunitat que aprèn a escoltar, a discernir junts i a caminar unida enmig de la diversitat.
En un temps que ens demana finor per llegir els signes dels temps, renovar les estructures i desplegar la creativitat, la sinodalitat ens convida a tornar a l’origen sense deixar de créixer, a renovar-nos romanent fidels al que som i a recordar que l’Església no és un poble assegut, sinó una comunitat de caminants, enviada també cap als marges i als llocs on no sempre ens resulta fàcil anar.
Emmaús, una imatge per aprendre a caminar junts
El relat dels deixebles d’Emmaús es presenta com una de les millors imatges de la sinodalitat. Jesús s’acosta, camina amb ells, escolta les seves converses, comparteix la Paraula i els ajuda a descobrir una nova mirada. No els imposa un camí, sinó que es fa present en el seu procés.
Aquesta imatge ens recorda que caminar junts demana parlar amb llibertat, escoltar de debò, discernir i prendre decisions compartides. Vol dir construir una unitat que no anul·li la diversitat, sinó que la reconegui com un do.
Quatre claus per construir una Església sinodal
La reflexió va posar l’accent en quatre fonaments: el poble de Déu, tal com el presenta el Concili Vaticà II a Lumen gentium; el baptisme, que ens fa membres d’un mateix poble i és l’arrel de la corresponsabilitat; la necessitat recíproca entre tots els membres de l’Església, perquè ningú no té tots els dons i tots ens necessitem; i el discerniment compartit, convençuts que la paraula de l’altre pot ser portadora de l’Esperit.
La sinodalitat, per tant, és molt més que col·laborar en tasques concretes. És reconèixer que la diversitat de carismes i vocacions ens enriqueix i que ningú no sobra, però ningú no és suficient per si mateix.
Sis reptes per fer realitat la sinodalitat
El primer repte és recuperar una veritable cultura baptismal: passar d’una pertinença social o tradicional a una consciència viva del que significa ser batejats. El baptisme genera un «nosaltres» i ens obre a la comunitat i als dons de l’Esperit. En aquest sentit, la formació es fonamental per ajudar els cristians a descobrir i viure la seva vocació.
El segon és passar de la col·laboració a la necessitat recíproca. No es tracta simplement que cadascú ajudi en allò que calgui, sinó de reconèixer que ens necessitem mútuament per transformar la realitat i dur a terme la missió compartida.
El tercer repte és elaborar les decisions junts, exercir l’autoritat des de l’escolta, explicar les decisions preses, retre comptes i revisar els processos. Això demana enfortir els consells pastorals, els espais de participació i figures de coordinació laïcal que afavoreixin una corresponsabilitat real.
El quart és aprendre a escoltar les persones concretes en una societat que sovint les redueix a etiquetes. La conversa en l’Esperit pot ajudar-nos a acollir cada persona tal com és, sense prejudicis, deixant-nos interpel·lar per la seva experiència i la seva paraula.
El cinquè és passar de la polarització a la polifonia, de la simple juxtaposició a una xarxa de relacions al servei de la missió. La diversitat no ha de ser una amenaça per a la unitat, sinó una riquesa que ens permeti arribar fins i tot al desacord sense trencar els vincles. Per això cal provocar trobades, superar autosuficiències i aprendre a construir junts.
Finalment, el sisè repte és formar-nos en l’art de caminar junts: exercitar l’escolta, la creativitat, el perdó i la capacitat de cuidar les relacions. Cal cultivar l’afecte, tenir cura de l’ànima comunitària i recuperar l’alegria de trobar-nos amb persones diferents.
Una Església que es transforma per a la missió
La sinodalitat no és una finalitat en si mateixa. Està orientada a la missió: sortir a l’encontre de les persones, especialment de les que viuen als marges, i anunciar l’Evangeli amb una manera de ser i de relacionar-nos que faci visible l’amor de Déu.
Això demana una conversió personal i comunitària, aprendre a mirar d’una altra manera i deixar-nos transformar per l’Esperit. Com Jonàs, som convidats a confiar, encara que el camí ens porti cap a llocs que no hauríem escollit. No caminem sols: l’Esperit ja actua en el seu poble i ens precedeix.
En aquest camí, també hi ha lloc per a la bellesa: la bellesa d’una comunitat que acull, que escolta, que reconeix els dons de cadascú i que és capaç de mantenir-se unida sense deixar de ser diversa.
La trobada ens deixa una pregunta que interpel·la les nostres comunitats i cadascun de nosaltres: quina Església estem generant amb la nostra manera de relacionar-nos?
Potser el primer pas per esdevenir una Església veritablement sinodal és aquest: atrevir-nos a caminar junts, amb confiança, humilitat i esperança, sabent que és en el camí compartit on l’Esperit ens obre nous horitzons.
Gràcies José Cobo pel teu testimoni i les teves paraules!! Gràcies per caminar amb nosaltres!!!
