Avui hem viscut una assemblea vibrant, d’aquelles que deixen una mica més de llum quan s’acaben. Una trobada per aturar-nos, mirar-nos, escoltar-nos i recordar que la vida es construeix quan la compartim.
Amb el lema «Escolta la vida, abraça l’amor», hem començat preguntant-nos: què vols escoltar? Què necessita ser escoltat en nosaltres, en els altres, en la nostra comunitat?
Hem après —o potser hem recordat— que escoltar de veritat no és preparar una resposta. És estar-hi. És escoltar sense jutjar, sense donar consells, sense voler solucionar immediatament allò que l’altre ens comparteix. És fer silenci interior per poder posar-nos, per un moment, a la pell de l’altre.
Escoltar és acollir una història, una emoció, una inquietud. És dir amb la nostra presència: «Soc aquí. T’escolto. El que vius m’importa.»
I també hem compartit un projecte que ens il·lusiona especialment: la Casa de la Compassió, un espai que volem anar construint entre tots a la nostra comunitat. Una casa oberta a l’acollida, a l’art i la bellesa, al silenci i l’escolta, a la comunitat i, sobretot, a les persones més vulnerables.
Una casa on la vida pugui entrar tal com és. Una casa on ningú hagi de caminar sol.
I, com no podia ser d’una altra manera, avui també hem celebrat. Perquè una comunitat que escolta és una comunitat que batega, es mou i balla.
I hem acabat tots ballant al ritme de «Bonito, bonito», recordant que també hi ha moltes maneres d’abraçar la vida: amb una mirada, amb una paraula, amb un gest, amb una dansa, amb un somriure.
Avui hem escoltat.
Avui hem compartit.
Avui hem somiat.
Avui hem ballat.
Perquè quan escoltem la vida, l’amor troba un lloc on habitar.
Escolta la vida. Abraça l’amor.
I continuem caminant junts.
