L’adoració de la Creu d’aquest Divendres Sant ha estat, per a molts de nosaltres, una experiència que ha anat més enllà de les paraules. En un clima de silenci, de gestos senzills i de profunditat compartida, hem deixat que la Creu no fos només un símbol contemplat, sinó un lloc on posar la pròpia vida.
Al llarg de la celebració, les espines han pres rostre: situacions reals, ferides, pors, cansaments, fragments del nostre món i del nostre cor. I, amb un gest humil però ple de significat, les hem dipositat als peus de la Creu. No per oblidar-les, sinó per confiar-les. Per deixar que allò que pesa no tingui l’última paraula.
El moment final ha estat especialment intens. Acostar-se a la Creu, deixar-hi una espina i rebre una branca de menta ha esdevingut un gest que molts han viscut amb emoció continguda. L’aroma suau de la menta ha omplert l’espai i, d’alguna manera, també el cor: una olor fresca, viva, discreta, que parlava d’esperança. Una esperança que no fa soroll, però que és real.
Hem sortit de la celebració en silenci. Un silenci ple, dens, que no era buit sinó sembrat. Amb la sensació d’haver descarregat alguna espina que no ens deixava viure del tot amb amor. Amb una branca a les mans i, potser, amb un brot nou dins nostre.
Ara queda el temps de l’espera. El silenci que prepara. El cor obert que guarda.
Perquè sabem que la Creu no és el final.
I que, en la nit que vindrà, la vida esclatarà en la gran Vetlla Pasqual.
